Els orígens del municipi són incerts. N’és important testimoni del seu passat el poblat ibèric del Puig de la Misericòrdia, en el qual s’han trobat importants vestigis del pas de l’home durant el segle VI a. C. No obstant això, la seua història escrita més antiga es remunta a 1233, data en què l’alqueria musulmana Beni-Al-Arús va ser conquistada i cristianitzada pel rei Jaume I. L’any 1241 es va concedir la Carta Pobla al senyor Grinyó Ballester i a altres cinquanta pobladors. Amb això es va reconèixer Vinaròs com a ciutat i va deixar de pertànyer al castell de Peníscola.
Durant segles, Vinaròs va ser blanc de pirates barbarescos, per això, igual que en la resta de costa valenciana, la ciutat compta amb torres de vigilància i talaies, amb la funció d’avisar a la població en cas de perill. Una d’elles, anomenada popularment la “Torreta dels moros”, es troba actualment en ruïnes; una altra, la torre de Sòl de Riu, forma part d’un habitatge privat al costat de la desembocadura del riu de la Sènia. El conjunt de l’Església de l’Assumpció, situada a la plaça de l’Ajuntament es va construir amb la doble finalitat d’atendre els actes religiosos i, com a fortalesa defensiva. La construcció manté el camí de ronda i la torre campanar, des d’on es podien controlar els atacs per mar. Durant els segles XVI i XVII el port de Vinaròs va ser un dels més importants del Mediterrani. Un fet històric ho demostra, en 1609, la població morisca va ser expulsada a través dels ports més importants del Mediterrani espanyol, entre els quals es trobava el de Vinaròs.
Les condicions climatològiques i geogràfiques d’aquesta localitat, han fet d’ella una potència econòmica des de fa segles. En el segle XVIII el comerç de vins va suposar una de les majors fonts de riquesa de la població, ja que els vinyers eren abundants i prolífics. Tal va ser la rellevància comercial i portuària de la ciutat, que Vinaròs va comptar, fins i tot, amb la presència de seus consulars d’Itàlia o França, entre d’altres. No obstant això, aquesta prometedora activitat només va perdurar fins a finals del segle XIX, quan la malaltia de la fil·loxera va ocasionar greus pèrdues, i els vinyers van ser substituïts per garroferes, oliveres, ametlers i, més tard, per camps de tarongers. Actualment, aquella forta recessió provocada per la crisi en el comerç del vi i de l’aiguardent, ha sigut superada per la producció hortofructícola, la pesca, la indústria del moble i de la fusta i pel sector serveis, destacant l’activitat turística. Avui en dia, la indústria energètica juga també un paper important.